dissabte, 3 de juny de 2017

La ciutat cansada de Maria Cabrera (2016)

El sospir de pols sobre els cotxes abandonats, que em miro sempre amb l’ai al cor
no fos cas que m’encomanessin la resignació de ser com són, de ser com som.
I saludar sempre, sempre, els avions quan creuen el cel des de terra,
i saludar sempre, sempre, la terra des de la finestra dels avions: i que em faci, no sé per què,
una mena de mal com un forat menut a la butxaca.
I el darrer metro dels dilluns que arriba, una mica més vell,
més brut i més pobre i inexorablement
se’ns endú, i dintre els vagons semblem tots bèsties de càrrega en un camp de farratge anglès,
cavalls d’ulls tristos que tot ho suporten, que ho aguanten tot. I, repetir-se, entre dents, ben mastegada, la cançó:
som carreteres que no van enlloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada