dimarts, 2 de desembre de 2014

VII Premi Helena Jubany



Els membres del Jurat –format per Imma Cabré, Elvira Carrió, Pep Duran, Lluïsa Esteve, Núria Ribas, Roser Ros, Llorenç Soldevila, Roser Trilla i Joan Jubany, que actua com a secretari amb veu però sense vot– inicien el procediment per triar, d’entre els 74 treballs presentats, l’obra guanyadora del VII Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats.

Els textos que els membres del Jurat mencionen com a aspirants al premi són els següents, relacionats per nombre de mencions i ordre de presentació al concurs:

  • Amb una menció, Els ardents enamorats del vent, Contes d’ahir, contes d’ara, L’argumentador, Com canviar de nom, Ad maiorem verbi gloriam, El cafè dels cocodrils adormits, Agnetha: menys emocions, més control, més pau, La nena blava i Els contes que mai vaig explicar-te;  
 
  • Amb dues mencions, Bombolles de sabó, L’aglanill, Càtedres, Edificis i retoladors, Com son pare, L’home del gos i Córrer sempre córrer; 
 
  • I amb tres mencions, El Baró, nostre senyor, Redecora la teva vida, Galeofòbia, Quan el temps es mou i Tot plegat no és el que sembla. 

Després de parlar-ne convenientment, el Jurat considera com a obres finalistes els cinc relats que han obtingut tres mencions.

Després d’haver conversat sobre les caracterísques de cadascun d’ells, haver-ne llegit fragments i escoltat les gravacions que els acompanyen, el Jurat acorda per unanimitat atorgar el VII Premi Helena Jubany a l’obra titulada Tot plegat no és el que sembla, de Montse Mestre, una narració a dues veus que ens conta una història d’intriga en què els fets es van accelerant a mesura que ens acostem a un final totalment inesperat. 

dissabte, 22 de novembre de 2014

XXI Premi Vent de Port

Reunit el dia 24 d’octubre de 2014, el jurat de la 21a edició del Premi Vent de Port, format per Vicenç Llorca, Jordi Mir, Ada Castells, Albert Gariga i Josep Fabà, després d’examinar la totalitat dels contes presentats a la convocatòria d’enguany, acorda classificar com a finalistes els treballs següents:
Pedra foguera, de Pau Álvarez Puig (Manresa)
En un sol dia, de Pol Beckmann Branchadell (Barcelona)
Adaleis, la remeiera, de M. Farners Casas Fontcuberta (Verdú)
Agulles de mitja, de Carme Castellarnau Arfelis (Almacelles)
Trompetes de la mort, de Montserrat Escartín Gual (Barcelona)
Ronda de nit, d’Anna Folch Bartrolí (Barcelona)
Ad kalendas graecas, de Carme Jurado Sayós (Ginast)
Crit de llibertat, d’Adrià Ibáñez Pelegrí (Tremp)
Rumors a Rocalleda, de Sílvia Mayans Gómez (Arnes)
Misericòrdia, de Miguel Ángel Molina Suárez (Miami Platja)
El rastre llefiscós, de Ció Munté Castillo (Tarragona)
Deslligat de mans, de Joan Pinyol Colom (Capellades)
El pes de la pols, de Vicent Ramada Balaguer (Benaguasil)
Decòrum, de Marta Rollan Font (Barcelona)

I atorga per majoria el premi a l’obra:
Shazam!, de Víctor Jiménez de Miguel (Barcelona)

dimarts, 9 de setembre de 2014

Premi Núvol de contes 2014

El conte ‘Pensaments’ de Janot Vila ha guanyat el premi Núvol de contes 2014, després d’una llarga deliberació, en la qual han participat en primer lloc els concursants i en segon lloc un jurat format per Fe Fernández, Ferran Cerdans, Ricard Biel, Jordi Benavente, Damià Bardera, Alba Dedeu i Tina Vallès, editora de la revista digital Paper de vidre, que publica avui el conte guanyador.
 
Després d’una ajustada votació, el jurat ha acotat la llista de finalistes a tres candidats. Tots tres autors havien estat també seleccionats per la votació popular. Cap dels tres contes rescatats pel jurat no ha arribat al pòdium. La votació popular, doncs, era prou sàvia, segons es desprèn de les deliberacions del jurat. Els tres finalistes són aquests
Primer premi: Pensaments, de Janot Vila.
Segon premi: El carter metòdic, de Xavi Torres
Tercer premi: Balla com si ningú et mirés, d’Eva Espinosa.
 


Vet aquí la llista dels set contes més votats:
1. 47 punts Balla com si ningú et mirés d’Eva Espinosa (20.08.2014)
2. 28 punts Pensaments de Janot Vila (6.08.2014)
3. 25 punts Un carter metòdic de Xavi Torres (9.08.2014)
4. 19 punts La mala reputació de Jesús Lana Voltà (19.08.2014)
5. 18 punts Perles falses de Rosa Vergés Coma (29.08.2014)
6. 17 punts Un matí a Gavadà de Feliu Torrents (9.08.2014)
7. 15 punts Estimat Sr. Picasso de Júlia Bacardit (30.08.2014)
Els altres tres contes finalistes han sortit del rescat del jurat, que està format per Alba DedeuTina VallèsFerran CerdansRicard BielDamià BarderaFe Fernández i Jordi Benavente.
8. Pas a nivell, d’Elisenda Solsona
9. El·lipsi total, de Mercè Mestre Sanz
10. Aniversari, de Mireia Companys

dilluns, 19 de maig de 2014

XVII Premi Tinet de narrativa breu 2014

El jurat de l’edició d’enguany dels Premis Tinet de narrativa curta per Internet ha decidit atorgar el premi Tinet de narrativa breu a l'obra Cosins llu­nyans de Pau Berenguer. Pau Beren­guer (Sueca, 1978) és pro­fes­sor de secundària i s'estrena amb aquest conte en el món de l'edició. El premi està dotat amb 1.000 euros i l'obra serà edi­tada per Cos­setània edi­ci­ons junt amb altres 14 con­tes, també selec­ci­o­nats pel jurat.

Les obres dels catorze fina­lis­tes, són: La residència, Un pes­sic de cel, Foc cre­uat, Manus­crit tro­bat a Mont­se­gur, Joc de Reis, El meu Dji­mas, Con­ver­ses de rial de la Coma d’en Sala, La butaca, Magma, Por­pra, Lla­cuna, La súplica, Un conte rus i El pas­se­jant de Schönbrunn.

divendres, 25 d’abril de 2014

Los enamoramientos de Javier Marías (2011)


Detesto esa manía actual de la prensa de no ahorrarle al lector o al espectador las imágenes más brutales —o será que las piden éstos, seres trastornados en su conjunto; pero nadie pide nunca más que lo que ya conoce y se le ha dado—, como si la descripción con palabras no bastara y sin el más mínimo miramiento hacia el individuo brutalizado, que ya no puede defenderse ni preservarse de las miradas a las que no se habría sometido jamás con su conciencia alerta, como no se habría expuesto ante desconocidos ni conocidos en albornoz o en pijama, juzgándose impresentable.  (pàg 27)

Se convive sin problemas con mil misterios irresueltos que nos ocupan diez minutos por la mañana y a continuación se olvidan sin dejarnos escozor ni rastro. Precisamos no ahondar en nada ni quedarnos largo rato en ningún hecho o historia, que se nos desvíe la atención de una cosa a otra y que se nos renueven las desgracias ajenas, como si después de cada una pensáramos: ‘Ya, qué espanto. Y qué más. ¿De qué otros horrores nos hemos librado? Necesitamos sentirnos supervivientes e inmortales a diario, por contraste, así que cuéntennos atrocidades distintas, porque las de ayer ya las hemos gastado’ (pàg 51)

Hagamos lo que hagamos, estaremos siempre esperando; como muertos de permiso (pàg. 62)

Tal vez le daba lo mismo quién yo fuera, le bastaba con tenerme como interlocutor no gastado, con quien podía empezar desde el principio. Es otro de los inconvenientes de padecer una desgracia: al que la sufre los efectos le duran mucho más de lo que dura la paciencia de quienes se muestran dispuestos a escucharlo y acompañarlo, la incondicionalidad nunca es muy larga si se tiñe de monotonía. Y así, tarde o temprano, la persona triste se queda sola cuando aún no ha terminado su duelo o ya no se le consiente hablar más de lo que todavía es su único mundo, porque ese mundo de congoja resulta insoportable y ahuyenta. Se da cuenta de que para los demás cualquier desdicha tiene fecha de caducidad social, de que nadie está hecho para la contemplación de la pena, de que ese espectáculo es tolerable tan sólo durante una breve temporada, mientras en él hay aún conmoción y desgarro y cierta posibilidad de protagonismo para los que miran y asisten, que se sienten imprescindibles, salvadores, útiles. Pero al comprobar que nada cambia y que la persona afectada no avanza ni emerge, se sienten rebajados y superfluos, lo toman casi como una ofensa y se apartan: ‘¿Acaso no le basto? ¿Cómo es que no sale del pozo, teniéndome a mí a su lado? ¿Por qué se empeña en su dolor, si ya ha pasado algún tiempo y yo le he dado distracción y consuelo? Si no puede levantar la cabeza, que se hunda o que desaparezca’. Y entonces el abatido hace esto último, se retrae, se ausenta, se esconde (pàg. 85)

Sí, todos somos remedos de gente que casi nunca hemos conocido, gente que no se acercó o pasó de largo en la vida de quienes ahora queremos, o que sí se detuvo pero se cansó al cabo del tiempo y desapareció sin dejar rastro o sólo la polvareda de los pies que van huyendo, o que se les murió a esos que amamos causándoles mortal herida que casi siempre acaba cerrándose. No podemos pretender ser los primeros, o los preferidos, sólo somos lo que está disponible, los restos, las sobras, los supervivientes, lo que va quedando, los saldos, y es con eso poco noble con lo que se erigen los más grandes amores y se fundan las mejores familias, de eso provenimos todos, producto de la casualidad y el conformismo, de los descartes y las timideces y los fracasos ajenos, y aun así daríamos cualquier cosa a veces por seguir junto a quien rescatamos un día de un desván o una almoneda, o nos tocó en suerte a los naipes o nos recogió de los desperdicios; inverosímilmente logramos convencernos de nuestros azarosos enamoramientos, y son muchos los que creen ver la mano del destino en lo que no es más que una rifa de pueblo cuando ya agoniza el verano…’ (pàg. 150)



dijous, 17 d’abril de 2014

Mor Gabriel García Márquez

"Siempre era así: cualquier acontecimiento, bueno o malo, tenía alguna relación con ella. De noche, cuando amarraban el buque y la mayoría de los pasajeros caminaban sin consuelo por las cubiertas, él repasaba casi de memoria los folletines ilustrados bajo la lámpara de carburo del comedor, que era la única encendida hasta el amanecer, y los dramas tantas veces releídos recobraban su magia original cuando él sustituía a los protagonistas imaginarios por conocidos suyos de la vida real, y se reservaba para sí y para Fermina Daza los papeles de amores imposibles. Otras noches le escribía cartas de zozobra, cuyos fragmentos esparcía después en las aguas que corrían sin cesar hacia ella. Así se le iban las horas más duras, encarnado a veces en un príncipe tímido o en un paladín del amor, y otras veces en su propio pellejo escaldado de amante en el olvido, hasta que se alzaban las primeras brisas y se iba a dormitar sentado en las poltronas del barandal." 

El amor en tiempos del cólera, Gabriel García Márquez

dijous, 3 d’abril de 2014

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes de Llucia Ramis (2013)

La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços, una mena d'alegria trista per les coses que no podran llevar-nos mai perquè ja les vàrem tenir i, malgrat que han deixat d'existir, encara romanen en nosaltres i esdevenen impertorbables. (pàg. 30) 

Quan ma mare arribava a casa, xiulava com un ocell, do-do-sol-mi. Aleshores tots deixàvem allò que estàvem fent -els deures, veure la tele, programar l'ordinador amb cinta de casset- i corríem a abraçar-la. Ens abraçàvem tots cinc molt fort, molt fort al rebedor, i el meu germà Nico cridava: "L'amor, l'amor, estam fent l'amor!". 
De vegades ens abraçàvem a l'ascensor, i aleshores els veïns sentien des de l'escala com un marrec exclamava: "Feim l'amor!" (pàg. 69) 

De vegades ens feien tests al col·legi i el meu quocient era el d'una persona normal. Jo no entenia com podia tenir el mateix quocient intel·lectual que tots aquells idiotes amb qui anava a classe, no tenia sentit. A ca nostra, quan mon pare no hi era, em ficava al seu despatx i remenava entre els papers fins que trobava la carpeta on hi havia els tests d'intel·ligència. Els feia d'amagat perquè, quan tornassin a posar-nos-en un al col·legi, pogués treure un 160 com Einstein o més. (pàg. 74) 

A l'armari no m'hi cap tota la roba. Què dic! Desset anys de viure a fora no caben en la teva habitació d'infantesa! De sobte, la teva independència és com n'Alícia després de menjar-se el pastís, immensa dins l'habitacle que et va veure créixer d'una altra manera, més pausada i lògica. Els braços que abraçaren somnis llunyans (què vol dir, somnis?, m'ho vaig currar!) surten ara, també les cames, per la porta i la finestra, el cap em pega amb el sostre perquè tenc massa ego per acceptar que he tornat. Quin fracàs. M'ofec dins la capsa del meu passat. Aquest ja no és el meu lloc. M'he fet gran de cop. (pàg. 77)

Mirar les estrelles. Preguntar: Mamà, què hi ha darrere les estrelles? Ma mare diu: Més estrelles. I després? Ma mare repeteix: Més estrelles. I darrere, més i més estrelles. El cel és infinit.
Sentir el mateix vertigen que quan em deixen a les fosques. No hi ha límits. Ni tant sols un llum encès al passadís que em doni aire. [...]
La vida, breu interrupció de l'infinit que comporta no ser-hi. (pàg. 135) 

Un dels meus jocs preferits, quan era petita, era posar Madame Tortue a terra i deixar que fes unes passes. Quan considerava que ja havia anat prou lluny, tornava a agafar-la i la col·locava just al mateix punt on l'havia posada el primer pic. Quan arribava a la mateixa distància, l'agafava un altre pic. Així, indefinidament. Em podia estar hores observant aquell exercici inútil que no la duia enlloc, que tornava Madame Tortue al punt de partida.
Viure ara a casa dels meus pares és com si algú estigués fent servir amb mi aquell joc sàdic. (pàg. 208)

divendres, 14 de març de 2014

Els jugadors de Whist de Vicenç Pagès Jordà (2009)

Amb ella, el pacte no era possible. Les úniques opcions eren l'enemistat o la submissió. (pàg. 105)

Des d'aquell vespre, en Jordi està convençut que la Marta, que va néixer al novembre, va ser engendrada durant Long may your run, i que per això és tan dolça i sentimental i la trobarà molt a faltar. (pàg. 200)

De seguida que van sortir de la clínica amb la Marta encabida dins una cistelleta de les anomenades "moisès", enduts per un optimisme fora de lloc, van aprendre que ser pares volia dir ser proletaris. La feinada era inacabable, dia i nit, sense horari, ni diumenges lliures, ni vacances, ni vagues de zel. Va ser en aquella època que, per primera vegada a la seva vida, en Jordi va sentir enveja de la gent que s'avorria. (pàg. 211)

[Si això fos una novel·la d'un d'aquells escriptors nord-americans que donen classes de creative writing, ara podries llegir, per exemple, que els fotons solars han recorregut cent cinquanta milions de quilòmetres per fer resplendir els ulls de la Marta.] (pàg. 227)

A en Jordi, Londres li feia l'efecte d'un lloc on havien ocorregut grans esdeveniments, gestes de la humanitat en esferes molt variades de la cultura, l'economia i la política, però on ja feia anys que no hi succeïa res de nou. La ciutat s'havia convertit en un parc temàtic de si mateixa, una immensa zona d'oci, un escenari que semblava dissenyat per desenvolupar-hi activitats comercials de manera sofisticada, plaent i ininterrompuda. D'ençà que hi havia arribat, tenia la impressió que havia fet tard. Havia fet tard al pop, a la psicodèlia, la rock simfònic, al glam, al punk, a la dark wave, als New Romantics. Havia fet tard a la moda dels revivals i tot. (pàg. 234)

diumenge, 9 de març de 2014

50è Premi Recvll 2014 de Blanes

Per primer cop en la història dels prestigiosos premis literaris Premis Recull de Blanes, un andorrà, Iñaki Rubio, ha estat el guanyador del guardó Joaquim Ruyra de Narrativa amb l'obra 'L'altre costat del mirall', on proposa una mirada divertida i diferent de la vida quotidiana. Enguany, els premis han arribat a les seves noces d'or, marcant un rècord de participació amb 225 treballs de 196 autors catalans i d'arreu d'Europa. La nova secció del Premi de Conte Infantil ha estat la més concorreguda amb 66 treballs presentats. Josep Víctor Gay s'ha tornat a emportar per segon cop el Premi Salvador Reynaldos de Periodisme i l'actor Ramon Madaula ha aconseguit el Premi de teatre amb 'Coses Nostres'.

dijous, 6 de març de 2014

Xevi Sala guanya el XVI premi Roc Boronat 2014

L'escriptor i periodista gironí Xevi Sala ha guanyat el XVI premi Roc Boronat amb 'Esborraràs les teves petjades', una novel·la d'intriga ambientada en un poble de la comarca del Ripollès. El premi, dotat amb 6.000 euros, el convoca l'ONCE Catalunya per a obres de narrativa breu en català. La novel·la que serà editada pròximament per Proa, explica la sortida de la presó d'un terrorista i com reinicia la seva activitat des del seu amagatall al poble gironí.

Xevi Sala és el director d'El Punt Avui a les comarques gironines i ha publicat l'assaig 'A l'altre barri' (2003) i les novel·les 'Les causes perdudes' (Columna, 2010) i 'En la pell d'un mort' (Columna, 2013). L'ONCE Catalunya convoca anualment els premis literaris en llengua catalana Roc Boronat en memòria de l'escriptor i polític republicà, promotor del Sindicat de Cecs de Catalunya, organisme que tenia com a objectiu ser l'òrgan representatiu dels cecs catalans durant la República.

dimecres, 19 de febrer de 2014

L'altra de Marta Rojals (2014)

El món és un lloc estrany propietat dels altres. Dels actors bons, els de debò, ella en pren apunts per viure en el seu simulador de vol. La crisi ha tingut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia el mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. La dels fills de la democràcia que mai no van preveure cap involució de la seva gràfica. Estudia, que tindràs una bona feina. Compra't un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia't, treballa, hipoteca't, viatja, consumeix, tingues fills. On era l'error? (pàg. 71)

Colló, no em mireu així, si està estudiat. Miren el que tenen a casa i després se la van a pelar com a micos amb el Youporn, i es pensen que el món està ple de ties guarres i que el problema és que ells no les han sapigut trobar. Si els enreden pertot arreu, mira aquells bànners de ¡miiiles de casadas cachondas e insatisfeeechas esperan tu llamada! Uns collons, esperan tu llamada, que les miiiles de casades insatisfechas estan dormint rebentades d'anar tot el puto dia darrere dels crios i a la feina les que tenen feina i la casa i tot. I després les cries de catorze anys també van al Youporn i van totes amb el cony com si tinguessin cinc anys perquè es pensen que és lo normal. (pàg. 121)

Ens pensàvem que nosaltres érem un matrimoni diferent, sí, i un pimiento, reina. Que si no podíem tenir fills almenys tindríem temps per viatjar i per desarrollar-nos com a parella... ha-ha! Arriba un punt que ja ho has donat tot de si, que tot es repeteix i que necessites començar de nou a través d'algú diferent, m'entens, oi, lo que vull dir?, perquè si no la vida es torna una pesadilla. Per això la gent se re-pro-du-ce, reina, perquè la vida és in-so-por-ta-ble, carinyo. I com que és insoooportable necessites tenir algú innocent a casa que encara no ho sàpigui, m'entens, lo que et vull dir?, que et faci velar -com es diu, velar?-, això, doncs vet-ll-ll-llar per la seva innocència, perquè no es trenqui, i així tornes a creure que la vida val la pena, i aguantes el que et queda de la teva punyeteeera vida perquè hi ha un motiu per llevar-te tots els matins. (pàg. 131)

Les vacances de l'any passat havien sigut trenta-un dies de mal de ventre. Els rumors d'un ERO al diari les havia sembrat de temors. El Nel no va tenir paga doble. Tanmateix, van representar el paper pensant-se en el fons que potser se'n salvarien. Tot el país es pensava que al final se'n salvaria. I ara, al capvespre, tot el país pedala, patina i corre d'una banda a l'altra de la gàbia per no haver-hi de pensar. (pàg. 313)

tots els despertars dels joves del país giren en torn de la mateixa cosa: tenir un sostre on viure i, després, viure si pot ser (pàg. 318)

dilluns, 27 de gener de 2014

Tenth Of December de George Saunders (2013)

“Am I a monster?” he said. “Do I remember birthdays around here? When a certain individual got athlete’s foot on his groin on a Sunday, did a certain other individual drive over to Rexall and pick up a prescription, paying for it with his own personal money?”
That was a nice thing he’d done, but it seemed kind of unprofessional to bring it up now.
“Jeff,” Abnesti said. “What do you want me to say here? Do you want me to say that your Fridays are at risk? I can easily say that.”
Which was cheap. My Fridays meant a lot to me, and he knew that. Fridays I got to Skype Mom.
“How long do we give you?” Abnesti said.
“Five minutes,” I said.
“How about we make it ten?” Abnesti said. (pàg. 68)

“Jeff,” Abnesti said. “I know you’ve done a lot of work on this with Mrs. Lacey. On killing and so forth. But this is not you. This is us.”
“It’s not even us,” Verlaine said. “It’s science.”
“The mandates of science,” Abnesti said. “Plus the dictates.”
“Sometimes science sucks,” Verlaine said.
“On the one hand, Jeff,” Abnesti said, “a few minutes of unpleasantness for Heather—”
“Rachel,” Verlaine said. “A few minutes of unpleasantness for Rachel,” Abnesti said, “years of relief for literally tens of thousands of underloving or overloving folks.”
“Do the math, Jeff,” Verlaine said.
“Being good in small ways is easy,” Abnesti said. “Doing the huge good things, that’s harder.”
“Drip on?” Verlaine said. “Jeff?”
I did not say “Acknowledge.”
“Fuck it, enough,” Abnesti said.
“Verlaine, what’s the name of that one?
The one where I give him an order and he obeys it?”
“Docilryde™,” Verlaine said.
“Is there Docilryde™ in his Mobi-Pak™?” Abnesti said.
“There’s Docilryde™ in every Mobi-Pak™,” Verlaine said.
“Does he need to say ‘Acknowledge’?” Abnesti said.
“Docilryde™’s a Class C, so—” Verlaine said.
“See, that, to me, makes zero sense,”Abnesti said. “What good’s an obedience drug if we need his permission to use it?”
“We just need a waiver,” Verlaine said.
“How long does that shit take?” Abnesti said.
“We fax Albany, they fax us back,” Verlaine said. “Come on, come on, make haste,”
Abnesti said, and they went out, leaving me alone in the Spiderhead. (pàg. 74)

My only regret was Mom. I hoped someday, in some better place, I’d get a chance to explain it to her, and maybe she’d be proud of me, one last time, after all these years.
From across the woods, as if by common accord, birds left their trees and darted upward. I joined them, flew among them, they did not recognize me as something apart from them, and I was happy, so happy, because for the first time in years, and forevermore, I had not killed, and never would. (pàg. 80)

dijous, 16 de gener de 2014

Hateship, Friendship, Courtship, Loveship, Marriage d'Alice Munro (2001)

And yet-an excitement. The unspeakable excitement you feel when a galloping disaster promises to release you from all responsibility for your own life. Then for shame you must compose yourself and stay very quiet. (pàg. 60)

He was about Helen’s age, she thought. Seventeen or eighteen. Slim and graceful and cocky, with an ingenuous enthusiasm that would probably not get him as far as he hoped. (pàg. 78)

I was now, puffing on my cigarette and trying to hold it in a nonchalant way, though it seemed to have grown to the size of a baseball bat between my fingers. (pàg. 89)

He took her up on it, he shouted yes. He wanted never to be away from her. She had the spark of life (pàg. 277)

He had never presented flowers to Fiona before. Or to anyone else. He entered the building feeling like a hopeless lover or a guilty husband in a cartoon. (pàg 288)

dissabte, 4 de gener de 2014

Cançons d'amor i de pluja de Sergi Pàmies (2013)

Reconsagrada capitana que arengues als increduls, que intentes contagiar-los el compromís amb les idees enfront de la solitud d'un cinema on, en plena guerra, la gent s'evadeix per compartir un univers en el qual Fu Manxú és una amenaça, sí, però una amenaça de mentida. (pàg. 24)

Encara que l'home ha especulat sobre quines poden ser les causes del plor, no se li ha acudit pensar que la dona és una actriu de teatre. De fet, aquest hauria d'haver estat el desenllaç del conte. Tu, lector, i l'home que mira per la finestra hauríeu d'haver descobert plegats que els plors de la dona no eren causats per cap drama sinó per la disciplina en la preparació d'un personatge. La coordinació de l'argument del conte, però, s'ha desajustat perquè l'autor no ha estat prou competent i, quan encara no tocava, tu t'has assabentat d'una cosa que el protagonista encara ignora." (pàg. 34)

No és just que pugui donar el meu cos a la ciència i no a les lletres. (pàg. 67)

"Vosaltres a casa també podeu jugar-hi". El locutor ho repeteix com si parlés per fer temps, com si s'esforcés perquè no se li noti el pànic. El pànic d'adonar-se que ningú no l'escolta, que ningú no li trucarà, que tots els telèfons de la comarca, del país i del món han deixat de funcionar. (pàg. 73)

Finalment, ens presentem a la casa, la Sílvia amb el somriure que la identifica i una ampolla de vi; jo, suat i amb una bola de nervis a l'estómac. (pàg. 86)

El meu anglès és tan defectuós que durant el sopar callo, escolto i somric, caçant frases al vol que probablement mal interpreto. Com que Auster també parla francès, té la deferència de canviar d'idioma, però no sé què és pitjor, si patir per no entendre res o patir per no saber què dir. Ell se'n deu adonar perquè, a mesura que passen els minuts, és cada vegada més cordial. (pàg. 89)

Si creu que escriure és un ofici tan digne (o indigne) com qualsevol altre, el més coherent és actuar amb naturalitat. Quan el dentista aconsegueix treure't dos queixals, en acabat no recita una llista emocionada d'agraïments. (pàg. 153)