divendres, 20 de setembre del 2013

Entomologia de Toni Sala (1996)

EL PLAER VENJATIU

Precisament avui que vinc tan cansat, he ensopegat la gran fortuna de trepitjar una tifa. Líquida, ocre i dolça com una crema catalana. Només perquè l'he trepitjada, m'ha respost, rancorosa, amb un esquitx a la vora dels pantalons i un altre al mitjó del peu innocent. Desagradable vehemència. M'he hagut d'ajupir i passar-me el mocador per la vora dels pantalons i pel mitjó fins que n'ha quedat visible només la humiditat. Agafant el mocador amb la punta dels dits, he escurat tot el que he pogut de la sola sollada sola. He llençat el mocador. La dona no el trobarà a faltar i a mi no em costa gens, és un favor que li faig. Per aquestes desgràcies no val la pena empipar-s'hi. S'ha de ser comprensiu. Jo ho sóc tant que fins i tot quan la sogra es va inscriure al Centre Associatiu de la Causa Animal i em va demanar si volia que me'n fes jo li vaig dir que sí. Resultat: un matí miserablement perdut en una reunió d'ecologistes especulatius. Però hi havia d'anar, o la sogra s'enfadava.
—Adam! El dia que em paris la taula, gandulàs!
Amb la meitat d'energia que la meva dona, quan crida, dedica a les cordes vocals, podrien parar-se vint taules com la del menjador. De penjaments no me n'estalvia: mai tingueren les forques cordes ta resistents! Jo, i no els del Centre Associatiu, estic per l'estalvi d'energia. Podent no fer, per què caram fer? La majoria de les nostres accions són aire, no en queda res. Deixar-se morir costa més que sobreviure, en això estem d'acord. Però esperar que es cansi de cridar i pari d'una punyetera vegada la taula no em costa gens.
     Si l'oloreta dolça de la sabateta no li arriba al nassot de campana extractora que té, si el nano no arriba i rellisca per efecte d'alguna d'aquestes illetes grogoses de l'arxipèlag que la sabata ha imprès sobre el mar de marbre del menjador, aleshores sí, el pequinès de la sogra podrà acabar la feina en què té distreta la llengua: netejar-me la sabata, abrillantar-me-la i recuperar-me, gràcies a la saliva, l'escalfor que ha perdut en el camí que ha fet de la tifa fins al sofà de casa. Que llepi, a mi no em costa gens. Entre l'arribada del pequinès i la de la seva escleròtica propietària passen sempre deu minuts llargs. Tinc temps, doncs.
     Mentrestant la dona m'ha servit un dolç aperitiu. Al final, les coses les entén. Potser m'hi vaig casar per això. M'ha escridassat tant que ara no ensuma res, encara que s'estranya de veure que el gos peter em llepa la sola. No passa res. Té una amor especial per la bèstia de la seva mare, per la boca cagadora de la seva mare, i li deixarà fer el que vulgui, sabent, i aquesta és la meva coartada, que sóc una persona carregada de paciència. Encara li deu haver agradat, l'escena.
     El problema no és la dona. El problema és aquesta moscota verda, argentada i fluorescent i nouvinguda que també vol ser al banquet. La mosca és un perill perquè em pot distreure el pequinès. La meva idea és que quan el vertebrat acabi el tiberi de la sola s'hi hagi enllepolit prou com per rematar l'àpat amb la crema de terra. Hi ha temps, sempre que la mosca no me l'entretingui. Però l'entretindrà, perquè conec perfectament els usos del moscam. Són els mateixos que tindria un golafre davant d'un bany de crema catalana, amb l'agreujant que aquest bany pot repartir-se entre dues tasses: la sabata meva i el morro caní. Inabastable, inconsumible, com que tant llamí atipa només de flairar-lo, entre mos i mos val la pena fer exercici perquè l'aliment baixi coll avall. I després hi ha la qüestió del perill, que també empeny la mosca a emprenyar el gos. No és que, el perill, al morro sigui menor que a la sabata, sinó que el vol serpentí entre escala i escala deu donar a les mosques la sensació de seguretat que els humans tenim entre vol i vol.
     El pequinès s'ha acabat la crema de la sola. Ara haig d'aconseguir encaminar-lo cap a les petjades de terra. Vaig contra rellotge. El gos de cervell pequinès ara juga amb la mosca. Ja es veia a venir. A la meva sola ja no hi queda res i l'insecte mira d'eixugar-li els morros pudents al gos. Però una mosca, per més que s'hi esforci, no passa de ser un tovalló minúscul, negre i pessigoller, i al gos no li agrada com a tal. Més aviat la veu com una minitrufa voladora i es deixa dur pel joc: salta, bada la boca i la torna a tancar. La trufa, naturalment, se'n trufa. Potser té un cervell de mosca, però no hi ha cap dubte que vola més alt.
     Amb la mosca hi valen dues estratègies. L'una és l'expulsió, l'altra és l'atracció. Si m'aixequés podria fer-la fora brandant el diari, com és costum. Però no val la pena que m'aixequi: encara trencaria algun gerro. Per seduir una mosca em serveix un esforç de mosquit. Per vessar sobre la tauleta el cul de vermut que em queda a la copa no cal que m'aixequi. Fet això, tinc algun número perquè deixi estar el morro del pequinès i se'm tiri a la beguda.
     El gos ha acabat per veure l'aliment de terra i va llepant entre escomesa i escomesa mosquetera. Maleïda mosca, però. La sogra està a punt d'arribar. Ja sap greu que t'arruïnin els negocis, més en sap com més a prop és l'èxit.
     Noto de sobte una punxada freda a la galta. Una pessigada que és una pessigolla concentrada. Ara la pessigolla es mou cap amunt, la tinc al costat del nas, la puc veure. Cos verd, ales argentades, potes negres amb màcules grogues, l'animal va deixant sota el ventre pelut una estela microscòpica humida, olorosa i picant. De tant en tant noto un pessic ínfim: sovint és com una escombra que em raspalla la pell. Es desplaça ràpida, després s'atura. Ara se m'ha emboscat entre els pèls del bigoti. És sorprenent que desestimi la basseta de vermut i vingui a mi. Deu ser que al meu bigoti hi troba combinats. Ara se m'atansa als llavis, però la cosa important és que el gos ja neteja l'última petjada. La mosca es decideix a entrar-me a la boca. Intrepidesa espeleològica! Tanco la boca, no em costa gens. S'ha acabat, d'emprenyar el pequinès. Relaxo la llengua i no haig de fer cap esforç: és ella mateixa que em puja cap amunt com l'onada d'una marea que aixafa la víctima contra el paladar. Noto que a dintre de les mosques també hi ha vísceres. La gola impulsa el cadàver coll avall.
     Mentrestant, el gos ha enllestit la labor. Feina ben feta. Ara ja pot arribar la sogra i posar-se'l a la falda, amanyagar-lo i fer-li petonets al morro fred. (pàg. 12-15)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada