dilluns, 26 d’agost de 2013

Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals (2011)

"En el moment que vaig saber que el Jaume era mort, vaig entendre que en aquell racó minúscul que era el poble, aleshores tot el meu univers, la fatalitat suprema havia deixat de ser patrimoni exclusiu de casa meua, de cal Pedró. Que a partir d’aquell dia s’havia instal·lat a cal Petit, els havia entrat per la porta com aquella capelleta de la Sagrada Família que s’anava passant de casa en casa per a les oracions particulars: fins a nou avís, ara li tocava a cal Petit, i sense haver- ho demanat." (pàg. 12)

"Els alço el braç i elles em responen, Déu, déu. Va faig una altre intent: trec el mòbil de la bossa i, txan, confirmo de nou que la meua companyia para molt lluny del poble. L'apago: a la merda tot. Les dones encara em segueixen els moviments, girades com xemeneies gaudinanes." (pàg. 16)

"Quan érem ben petits ens venien a buscar les mares, les veïnes o les padrines, i ens posaven l'anorac i ens portaven berenar de pa amb Nocilla. Les Pedrones aviat hi vam anar soles, tirant amunt els mocs amunt i amb no gaire temps per badallar, perquè l'edifici era a cosa de baixar un carrer i tombar-ne un altre. El dia que el pare ens va vindre a buscar, el recorregut s'havia tornat tan llarg, que quan vam arribar a casa, la Joana i jo ens havíem fet grans de cop." (pàg. 21)

"Els repetidors eren els que es passaven les classes bufant, mirant el sostre o atrapant mosques en un pot de vidre (...). Eren els que, des de primer de bàsica, ja mostraven un talent especial per al vocabulari més elaborat: deien mecagonlaputa, mecagonlòstia i mecagondéu reconsagrat. Els petits, que ho sentíem a l'hora del pati, després ho repetíem a casa, puta, hòstia, deureconsagrat, i ens queia el primer carxot de què tenim memòria." (pàg. 35)

"La Clara sempre em defensava. I a més a més era gran. Tot i que compartíem curs, ens portàvem sis mesos, i aquesta distància de calendari se'm traduïa en una mena de devoció jeràrquica i feudal. Quan es va morir ma mare, ella va vindre a casa abans que cap altra xiqueta, tota valenta, i em va dir: Diu ma mare que et digui que no et deixaré sola; però jo te ho dic com a jo, eh? te ho dic perqué vui, i no et deixaré sola, perqué per mi ets la meua millor amiga. Ma tieta li va sentir el discurs des de darrere la porta de la cuina i recordo que va sortir amb els ulls aiguats i li va omplir les galtes de petons, com quan era petita, petita: xuic-xuic. Salero, li va dir: sempre has tingut un salero, tu. (pàg. 38)

"Mentre mirava de frenar aquella mà que m'engrapava un pit com una aranya, i mentre em concentrava per no morir allà mateix d'un cobriment de cor, vaig imaginar-me que aquells llavis calents eren vermells, molt vermells, i que aquelles dents que de tant en tant topaven amb les meues -Ai, perdona, No, no, perdona tu- eren blanques, blanques." (pàg. 57)

"De vegades tinc una percepció distorsionada de la vida de la gent que m'envolta, com si ells també estiguessin aturats en el meu temps. Llavors un dia em diuen, estem embarassats, perquè avui s'embarassen tots dos, i així t'ho diuen: estem embarassats, i et quedes com ai, què ha passat, aquí?, perquè encara els veus assentats a la  cafeteria rematant una presentació de projectes o conjecturant sobre la manera de fer-nos rics muntant un negoci de fotocòpies al costat de l'ETSAB." (pàg. 135)

"I espera, que a les visites d'obres tu arribaves amb el teu cotxet i amb prou feines trobaves un racó entre els Bemevés i els Audis dels oficials de primera. Perquè aquests ep·pecisalistas s'han cregut que guanyarien tres mil euros al mes tota la vida, i s'han comprat pisos pels descosits i han acostumat a les seues xatis a anar de vacances a Cancún i a Santo Domingo, i ara resulta que amb la clatellada del totxo, es troben endeutats fins al pírcing de les celles." (pàg. 174)

dimecres, 7 d’agost de 2013

A butxacades de Joan Todó (2011)

"Xeics, duc una cosa"
"Furga dins de la seva motxilla i n'extreu una altra garrafa de vi, també de vuit litres, també de Bot. Diu que va comprar-lo la setmana passada, expressament per a avui. L'aplaudim. I, tot cridant, l'encetem." (pàg. 36)

"Encara hi havia una claror pansida al sud dels Ports, fent més precís el contorn negrelló de les muntanyes, la negror dels pals de la llum i de les naus de les fàbriques veïnes, una negror tallada finalment contra el flamissell de grogor d'orina del sol ocult." (pàg. 57)

"Què tenim nosaltres? Uns fills que no arribaran a cap banda, uns indolents que ho han tingut tot i no saben desitjar res" (pàg. 70)

"I el soroll: al meu voltant la gent seguia treballant, amb ganes d'accelerar el rellotge i que ja arribés l'hora de dinar, d'accelerar-lo més i que ja fos la nit, que arribés dissabte, que ja fos estiu, que ja fos l'hora de la jubilació i ganes de deixar de pensar en quant de temps queda de moure aquest mateix botó, aquesta mateixa palanca." (pàg. 109)

divendres, 2 d’agost de 2013

Stoner de John Williams (1965)

"It is a sonnet, Mr. Stoner," Sloane said dryly, "a poetical composition of fourteen lines, with a certain pattern I am sure you have memorized. It is written in the English language, which I believe you have been speaking for some years. Its author is William Shakespeare, a poet who is dead, but who nevertheless occupies a position of some importance in the minds of a few. (...)
Mr. Shakespeare speaks to you across three hundred years, Mr. Stoner; do you hear him?" (pàg.12)

"Sometimes, in the evenings, he wandered in the long open quadrangle, among couples who strolled together and murmured softly; though he did not know any of them, and though he did not speak to them, he felt a kinship with them. Sometimes he stood in the center of the quad, looking at the five huge columns in front of Jesse Hall that thrust upward into the night out of the cool grass(...) Grayish silver in the moonlight, bare and pure, they seemed to him to represent the way of life he had embraced, as a temple represents a god" (pàg. 15)

"It's for us that the University exists, for the dispossessed of the world; not for the students, not for the selfless pursuit of knowledge, not for any of the reasons that you hear. We give out the reasons, and we let a few of the ordinary ones in, those that would do in the world;" (pàg. 31)

"Like many men who consider their success incomplete, he was extraordinarily vain and consumed with a sense of his own importance. Every ten or fifteen minutes he removed a large gold watch from his vest pocket, looked at it, and nodded to himself" (pàg. 58)

 "As he worked on the room, and as it began slowly to take a shape, he realized that for many years, unknown to himself, he had had an image locked somewhere within him like a shamed secret, an image that was ostensibly of a place but which was actually of himself. So it was himself that he was attempting to define as he worked on his study" (pàg. 100)

"He found himself trembling; as awkwardly as a boy he went around the coffee table and sat beside her. Tentatively, clumsily, their hands went out to each other; they clasped each other in an awkward, strained embrace; and for a long time they sat together without moving, as if any movement might let escape from them the strange and terrible thing that they held between them in a single grasp." (pàg. 193)