dilluns, 26 de novembre de 2012

El llop estepari de Herman Hesse (1927)

El llop estepari és una recreació turmentada, poètica, gairebé fàustica, d’una mena de misantrop que topa frontalment amb la societat burgesa. Es tracta d’un individu dolorosament escindit entre l’home lúcid, inclinat al bé, i l’ésser instintiu, salvatge i ferotge, talment un llop.

L'obra ens explica la història de Harry Haller, un home desenganyat que no arriba a integrar-se en una societat que no se li assembla gens. L'home es defineix així com un llop de l'estepa, animal solitari, extraviat en un món que li sembla incomprensible. La seva trobada amb diversos personatges li permetrà afrontar la seva desil·lusió, especialment gràcies a un "viatge" iniciàtic que li permetrà descobrir diferents aspectes de la seva personalitat.

dilluns, 12 de novembre de 2012

Semblava de seda i altres contes de Mercè Rodoreda (1978)


Un recull amb contes d’èpoques ben diverses que ofereix la possibilitat de seguir de prop l’escriptura de l’autora, al llarg d’uns relats de gran força expressiva.

Els contes utilitzen tècniques diferents, des de l’objectiva, posada en circulació per la novel·la nord-americana, fins a la més intimista i fins i tot fantàstica, ben present al conte que dóna títol al recull. L’autora demostra que, bona lectora atenta a les novetats literàries, és alhora una escriptora de forta personalitat i gran categoria. Aquests contes, de fet, han estat traduïts a diverses llengües i els trobem, també, en antologies del gènere.

dimarts, 6 de novembre de 2012

La plaça del diamant de Mercè Rodoreda (1962)

"Explicar la gènesi de La plaça del Diamant potser seria interessant, però ¿és que es pot explicar com es forma una novel·la, quins impulsos la provoquen, quina voluntat tan forta aconsegueix que es continuï, que s'hagi d'acabar amb lluita el que s'ha començat fàcilment? ¿Dir que la vaig anar rumiant a Ginebra tot mirant la muntanya del Salève o tot passejant per La Perla de LLac, bastaria? […] La vaig escriure febrosament, com si cada dia de treball fos el darrer de la meva vida. Treballava encegada; corregia a la tarda el que havia escrit al matí, procurant que, malgrat les presses amb què escrivia, el cavall no se'm desboqués, aguantant bé les regnes perquè no es desviés del camí. […] fou una època d'una gran tensió nerviosa, que em va deixar mig malalta"