diumenge, 30 de desembre de 2012

Els 5 millors llibres llegits al 2012


Llista dels cinc millors llibres llegits aquest any (obviant relectures) d'un total de 35.

dilluns, 24 de desembre de 2012

La nit de Nadal de Nikolai Gógol (1832)

Nikolai Gógol (1809-1852) va encetar la seva fulgurant carrera literària amb la publicació d’un recull de vuit relats (Les vetllades de Dikanka), del qual forma part “La nit de Nadal”. Gógol ens presenta tot un seguit de personatges humils, generalment pagesos, que tot i la seva vida aparentment normal han d’afrontar per alguna estranya circumstància un esdeveniment inesperat i extraordinari. En aquest cas, una trobada amb el dimoni. De manera brillant i amb un marcat sentit de l’humor rus, sempre afable, l’autor reivindica la capacitat humana de resoldre les situacions més complexes i inversemblants.

divendres, 21 de desembre de 2012

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury de Quim Monzó (1980)

Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó, dotat jove escriptor català. Monzó ha llegit Kafka i beu també de la rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit deliberadament paranoic de l'amenaça en coses aparentment habituals, com per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment lírica i visionària.
THE NEW YORK TIMES, Nova York

Quim Monzó és reconegut com una de les veus més provocatives de l'actual literatura euroea. Els contes de Monzó són els millors que s'han produït a Europa en l'última dècada, un sentiment amb el qual els americans coneixedors de la narrativa estrangera hi estaran, sens dubte, d'acord.
WORLD LITERATURE TODAY, Oklahoma

diumenge, 16 de desembre de 2012

Llibre de La Marató de TV3 2012

En el Llibre de La Marató d’enguany s’apleguen un conjunt de textos i il·lustracions que tenen com a fil conductor la idea de solidaritat. Cada autor i creador ho ha expressat a la seva manera, a través d’una història, d’una reflexió personal o d’un recurs gràfic.
Tots hi han col·laborat generosament i han aportat el talent personal per fer possible aquesta obra conjunta. Cada text és un univers de sentit, un mirada, una perspectiva sobre la solidaritat. Junts teixeixen una visió que recupera l’expressió més genuïna de solidaritat. La solidaritat no és obra d’un dia, ni es resol en un gest. Tant de bo que aquest llibre sigui un estímul per pensar-la, però, sobretot, per practicar-la.
Amb textos de Sebastià Alzamora, Maria Barbal, Toni Batllori, Andreu Buenafuente, Blanca Busquets, Carles Capdevila, Josep M. Fonalleras, Forges, Salvador Macip, Albert Om, Àlex Rovira i Francesc Torralba

divendres, 14 de desembre de 2012

Tina Vallès, Francesc Garriga i Màrius Serra guanyadors de la 62a Nit de Santa Llúcia

El premi Mercè Rodoreda 2012, dotat amb 6.000 euros, ha estat per a 'Un llarg parèntesi', de Tina Vallès (Barcelona, 1976). “En els meus tres primers llibres m’havia basat en la realitat immediata, però aquí he trencat amb tot això –ha dit l'autora–: ara invento trames i personatges, sense deixar de banda la ironia”. Vallès es va donar a conèixer l'any 2006 amb 'L'aeroplà del Raval' (Labreu edicions), i des de llavors ha publicat 'Maic' (Baula, 2011) i 'Un altre got d'absenta' (Labreu, 2012). “Tots els contes són com un parèntesi en la vida dels personatges, que així ho han volgut o els ho han imposat des de fora.” Si tenen algun tret en comú els personatges del recull és que “tots pensen molt, encara que externament no passa res”. Francesc Ardolino, membre del jurat, destaca la “maduresa narrativa” d'aquesta autora, així com la “varietat de veus narradores i de tipologia dels mateixos contes”.

El Carles Riba, un dels premis de poesia més prestigiosos de les lletres catalanes dotat amb 3.000 euros, ha estat per a Francesc Garriga i el poemari 'Tornar és lluny'. “El títol del llibre no és meu: és un vers de Thomas Bernhard, que va escriure poca poesia, però que és molt bona –ha dit Garriga–. Escric sobre mi amb la intenció que els lectors pensin que parlo d’ells. Només així hi ha poesia o literatura. Marcial ja ho va dir: ‘No escriu aquell els versos del qual no llegeix ningú’. Escric per desfogar-me, per trobar resposta als problemes, per fer-los presents o per objectivar-los”.

L'escriptor barceloní Màrius Serra ha guanyat el premi Sant Jordi de novel·la amb la novel·la 'Plans de futur', una reinvenció de la vida del matemàtic català Ferran Sunyer, mort el 1967 després d'haver-se convertit en un científic de prestigi internacional malgrat haver hagut de lluitar contra una disminució física (una tetraplegia) i del seu caràcter d'autodidacte marginat per la universitat del franquisme. El Sant Jordi (dotat amb 60.000 euros) es publicarà, igual que la resta de guardons de la Nit de Santa Llúcia, les setmanes prèvies al 23 d'abril.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Pedra de tartera de Maria Barbal (1985)

Amb Pedra de tartera Maria Barbal va debutar com a escriptora, l’any 1985. La novel·la ens explica en primera persona la vida d’una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista.
Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fi ns als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l’adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d’una banda i, en un altre pla, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers ells, després del marit i després dels fi lls). La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes: l’abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i l’allunyament de l’entorn geogràfic (del Pallars rural a la Barcelona urbana).

dimecres, 5 de desembre de 2012

Nocilla dream d'Agustín Fernández Mallo (2006)

Nocilla dream, que pot suportar sense recança l'etiqueta indie, és una de les apostes narratives més arriscades dels últims anys. Hi proliferen les referències al cinema independent nord-americà, a la història del collage, l'art conceptual, a l'arquitectura pragmàtica, a l'evolució dels PC i a la decadència de la novel·la. Agustín Fernández Mallo es fixa en els outsiders del segle XXI i sobretot en la misteriosa connexió entre algunes vides alternatives i globalitzades que transiten per escenaris de Sèrie B: rosses de bordell que somien que algun client les porti cap a l'Est, àcrates que habiten en estranyes micronacions, ancians xinesos addictes al surf, un argentí que viu en un aparthotel de Las Vegas i construeix un singular monument a Jorge Luis Borges ... Tots ells atrapats en la metàfora conductora dels deserts i en la bellesa del buit.

dilluns, 26 de novembre de 2012

El llop estepari de Herman Hesse (1927)

El llop estepari és una recreació turmentada, poètica, gairebé fàustica, d’una mena de misantrop que topa frontalment amb la societat burgesa. Es tracta d’un individu dolorosament escindit entre l’home lúcid, inclinat al bé, i l’ésser instintiu, salvatge i ferotge, talment un llop.

L'obra ens explica la història de Harry Haller, un home desenganyat que no arriba a integrar-se en una societat que no se li assembla gens. L'home es defineix així com un llop de l'estepa, animal solitari, extraviat en un món que li sembla incomprensible. La seva trobada amb diversos personatges li permetrà afrontar la seva desil·lusió, especialment gràcies a un "viatge" iniciàtic que li permetrà descobrir diferents aspectes de la seva personalitat.

dilluns, 12 de novembre de 2012

Semblava de seda i altres contes de Mercè Rodoreda (1978)


Un recull amb contes d’èpoques ben diverses que ofereix la possibilitat de seguir de prop l’escriptura de l’autora, al llarg d’uns relats de gran força expressiva.

Els contes utilitzen tècniques diferents, des de l’objectiva, posada en circulació per la novel·la nord-americana, fins a la més intimista i fins i tot fantàstica, ben present al conte que dóna títol al recull. L’autora demostra que, bona lectora atenta a les novetats literàries, és alhora una escriptora de forta personalitat i gran categoria. Aquests contes, de fet, han estat traduïts a diverses llengües i els trobem, també, en antologies del gènere.

dimarts, 6 de novembre de 2012

La plaça del diamant de Mercè Rodoreda (1962)

"Explicar la gènesi de La plaça del Diamant potser seria interessant, però ¿és que es pot explicar com es forma una novel·la, quins impulsos la provoquen, quina voluntat tan forta aconsegueix que es continuï, que s'hagi d'acabar amb lluita el que s'ha començat fàcilment? ¿Dir que la vaig anar rumiant a Ginebra tot mirant la muntanya del Salève o tot passejant per La Perla de LLac, bastaria? […] La vaig escriure febrosament, com si cada dia de treball fos el darrer de la meva vida. Treballava encegada; corregia a la tarda el que havia escrit al matí, procurant que, malgrat les presses amb què escrivia, el cavall no se'm desboqués, aguantant bé les regnes perquè no es desviés del camí. […] fou una època d'una gran tensió nerviosa, que em va deixar mig malalta"

dilluns, 29 d’octubre de 2012

La meva Cristina i altres contes de Mercè Rodoreda (1967)

La meva Cristina i altres contes va constituir, a la seva publicació l'any 1967, un dels èxits més assenyalats de la carrera literària de Mercè Rodoreda. En principi, cap de les narracions que inclou no explica una història travada, amb un argument plantejat segons les normes clàssiques del gènere, sinó que es limiten a descriure gairebé ingènuament una situació, mig evocativa.

   
Quin mal vol que facin amb el cap de porcellana o de cartó, els ossos de ferro colat, les cames de fusta i el ventre ple de serradures...”. I les paraules l'escanyaven. La sala de les nines

dilluns, 22 d’octubre de 2012

El meu oncle Oswald de Roald Dahl (1979)

Aquesta obra recull les vivències del llegendari oncle Oswald, milionari, hedonista, bon vivant i seductor incombustible. De molt jove, Oswald obté una gran fortuna gràcies a una descoberta accidental: amb la pols d’un escarabat sudanès inventa unes píndoles d’extraordinàries virtuts afrodisíaques, funda un banc d’esperma i, amb l’ajut de l’encantadora Yasmin, es llança a captivar les celebritats de l’època per aconseguir-ne l’esperma i vendre’l després a dones riques que desitgin tenir fills amb pedigree. Les aventures picaresques, a moments escabroses i sempre delirants, se succeiran a ritme trepidant; Yasmin, amb les peculiars píndoles sota el braç, seduirà personatges com Renoir, Picasso, Joyce, o Proust, entre moltes altres personalitats.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Recuerdos inventados d'Enrique Vila-Matas (1994)

En aquesta antologia en la qual el propi autor s'ha decidit a reunir els seus relats preferits, i ho ha fet conscient que es tractava d'un joc literari - aquest mateix volum és vist com un record més inventat -, i no ignorant Vila-Matas que ningú pot compilar una antologia que sigui molt més que un museu de les seves simpaties i diferències, i que en realitat només el pas del temps acaba per editar antologies admirables, el lector trobarà l'encant d'unes pàgines que es saben triades i molt representatives de l'art narratiu de qui, havent destacat en els últims anys en el relat curt com un veritable mestre del gènere; (JA Masoliver Ródenas), reuneix en aquest volum una primera selecció dels seus contes, incloent alguns inèdits i altres que darrerament semblaven extraviats. 

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Pugeu la biga mestra, fusters i Seymour, una introducció de J. D. Salinger (1963)

Raise high the roof beam, carpenters (Pugeu la biga mestra, fusters, 1955; traducció catalana d'Antoni Pigrau), (Seymour: an introduction 1963; traducció catalana de Manuel de Pedrolo). Ambdues s'ambienten al voltant de Seymour i la seva família, que s'inicia amb el magistral relat del seu casament i culmina amb l'auto-descripció de la seva destrucció

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Chet Baker piensa en su arte d'Enrique Vila-Matas (2011)

El criteri de selecció d'aquesta nova antologia de contes de l'autor ha sigut vertebrar un llibre que sintetitzés l'evolució de l'univers literari de Vila-Matas en els seus moments privilegiats i més genuïns.
'Una casa para siempre', 'El efecto de un cuento', 'Mar de fondo' i 'Dos viejos conyuges' pertanyen al llibre Una casa para siempre; 'Rosa Schwarzer vuelve a la vida', 'El arte de desaparèixer' i 'Me dicen que diga quien soy' van aparèixer a Suicidios ejemplares; 'El hijo del columpio' i 'Señas de identidad' pertanyen a Hijos sin hijos; ‘Nunca voy al cine’ es va publicar a Nunca voy al cine; ‘La gallina robada. Un cuento de Navidad’ va aparèixer a El traje de los domingos; ‘Recuerdos inventados’ va donar títol al llibre en què es va publicar; ‘Porque ella no lo pidió’ sorgeix de Exploradores del abismo; ‘Chet Baker piensa en su arte’ es publica en aquest llibre per primera vegada i ‘Sucesores de Vok’ es va publicar al diari El País el 25 de juliol de 2010.

dimarts, 25 de setembre de 2012

Gats al parc d'Alba Dedeu (2011)

A partir de petits retalls de vida, Alba Dedeu crea uns personatges que es despleguen davant del lector amb tota la seva humanitat: una dona solitària que viu en un àtic i recull gats abandonats, una jove marroquina que viu entre la realitat i la fantasia, una família reunida entorn d'una taula parada el dia de Nadal, una octogenària que passa uns dies en un balneari, una carnissera que es resisteix a la monotonia de la feina, una noia amb un passat turmentador, un universitari amb massa bona opinió de si mateix i un maniquí que vol veure el mar. Què pensen, què diuen tots aquests personatges? Un cop els conegui, el lector serà incapaç de sentir indiferència envers ells.

dimarts, 18 de setembre de 2012

L'udol del griso al caire de les clavagueres de Quim Monzó (1976)

Quim Monzó nasqué a Barcelona el 1952. Participà en diverses mostres de dibuix i grafisme —a Barcelona, Milà, Madrid i Lisboa­—, i realitzà films en 16mm, dels que —­temps era temps—­ anomenàvem alternatius. Ha viatjat per Europa, l'Amèrica de Dalt i la de Baix, el Sud-Est d'Àsia i l'Àfrica de l'Índic. Com a corresponsal publicà ­—amb l'Albert Abril—­ reportatges sobre merders bèl·lics de Vietnam, Cambodja, Irlanda i l'Àfrica austral, a Tele/eXprés, Flashmen i Oriflama. Ha col·laborat ­dissenyant, escrivint o dibuixant comic strips­ a Tecstuat, Canigó i d'altres revistes, d'alguna de les quals val més oblidar-se. L'any 1976 guanyà el premi de narrativa Art i Lletres —­a Premià de Dalt—­ i el de novel·la Prudenci Bertrana, aquest darrer pel volum que teniu entre dits, volum que renunciem a resumir-vos a) perquè teniu l'espaterrant oportunitat de llegir-lo, previ pagament o robatori, i b) perquè com diu Boris Vian, tothom sap que és l'autor qui redacta la contraportada, i fóra inútil dir merescudes lloances que ningú creuria. Entre els seus projectes més immediats es troben: tenir un flirt amb na Dominique Sanda i escriure la crònica de l'alliberament dels Països Catalans. Així sia.

dimecres, 12 de setembre de 2012

Uf, va dir ell de Quim Monzó (1978)

Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant -força matusserament- l'univers; un nàufrag frustat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort... Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Vint-i-dos contes de Mercè Rodoreda (1958)

El 21 de gener de 1939 Mercè Rodoreda emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.

En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.

Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària. Armand Obiols és sovint el seu únic lector en uns anys en què, com Rodoreda diria temps després a Montserrat Roig «escriure en català a l'estranger és com voler que floreixin flors al pol Nord».

L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.

 Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA, Mercè Ibarz

divendres, 31 d’agost de 2012

La ciutat i el tròpic de Lluís Ferran de Pol (1955)

La ciutat i el tròpic és un conjunt de narracions on queda reflectida la fascinació pels ambients mexicans actuals i pel substrat indígena. Suïcidi a la matinada és una reflexió entorn del fenomen creatiu, El centaure i el cavaller és la justificació d'un crim observat des de la base mateixa de l'ambigüitat del comportament humà, La lletra tracta de l'assumpció progressiva d'un ideal humà que acaba desvetllant l'energia adormida d'un personatge passiu, Jungla parla de l'abús de poder dels polítics caciquistes locals i Naufragis, a tall de resum del llibre, és un viatge sense tornada a terres del tròpic, càlides i humides, vegetals i sensuals, lluny de la ciutat i la civilització.

divendres, 24 d’agost de 2012

Contologia, per Albert Planelles i Francesc Vernet (2002)

Recull de contes que vol ser una aportació més al conjunt d'antologies de narrativa que hi ha al mercat editorial la majoria de les quals, però, es basen en classificacions cronològiques, ja sigui per èpoques literaries o autors, o per gèneres, tals com el policíac, el de terror, la ciència-ficció, etc. Aquest recull prescindeix de les classificacions esmentades, i intenta fer un estudi dels contes literaris com una determinada forma i manera de narrar.

divendres, 17 d’agost de 2012

L'altre procés de Kafka d'Elias Canetti (1974)

El juliol de 1914, Felice Bauer, la promesa de Franz Kafka, va trencar el seu compromís en un tribunal públic humiliant, envoltada dels seus amics i familiars, i l'altra dona de qui Kafka s'havia recentment enamorat
Decebut, Kafka, en l'apogeu de la seva escriptura, va convertir l'experiència en la seva obra mestra, El procés, on els seus amants es van convertir en els fiscals sense rostre de Josef K. 
En L'altre procés de Kafka, Canetti explora cada carta que Kafka va escriure la seva nòvia, des dels seus primers moments tendres junts fins a la seva última carta i la negativa a conciliar. En aquest llibre, Canetti ens ofereix la possibilitat de conèixer millor la creativitat de Franz Kafka i el turment que va patir com a home, amant, i escriptor.

dilluns, 6 d’agost de 2012

Carta al pare de Franz Kafka (1966)

Kafka escrigué Carta al pare quan tenia 36 anys, provocada per el trencament del seu prometatge (el tercer!) amb una jove, filla d'un servent de sinagoga. Tot i que el pare ja s'havia mostrat al contrari a aquest matrimoni, Kafka sent la necessitat de justificar-se. Constitueix, de fet, un esbós d'autobiografia i un nou intent de salvar-se en la literatura. Kafka acusa el seu pare dels seus mals i reconstrueix la història de llur convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants amb un estil minuciós, cortès, exhaustiu. Cada plany, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat, sense que s'arribi a un judici definitiu, cosa que fa pensar que malgrat la confrontació personal, Kafka se les heu amb un enemic impersonal, tot allò que no és ell, el món, el defora o el curs de la vida. Franz Kafka (Praga, 1883 - Viena, 1924). Fou un escriptor txec en llengua alemanya. La seva obra és una de les més influents de la literatura universal de l'últim segle, malgrat que no és gaire extensa: va ser autor de tres novel·les (El procés, El castell i Amèrica), una novel·la curta, La metamorfosi, i un cert nombre de paràboles i relats breus. A més, va deixar una abundant correspondència i escrits autobiogràfics, la major part publicats pòstumament.

dilluns, 30 de juliol de 2012

Aforismes de Zürau de Franz Kafka (1931)

Aforismes de Zürau aplega un conjunt de textos breus que Kafka va escriure fonamentalment entre el setembre de 1917 i l´abril de 1918, tot i que hi va treballar fins al 1920. "Del veritable adversari et ve un coratge sense límits"

divendres, 27 de juliol de 2012

K de Roberto Calasso (2002)

De què parlen les narracions de Kafka? Després d'haver rebut innombrables respostes, la questió segueix suscitant un sentiment d'incertesa aguda. Són somnis? Són al·legories? Són símbols? Són coses que succeeixen dia dia? Les múltiples solucions que s'han ofert no aconsegueixen eliminar la sospita de que el misteri roman intacte. Aquest llibre no es proposa dissipar aquest misteri sinó deixar que sorgeixi «il · luminat per la seva pròpia llum», com va escriure una vegada Karl Kraus. Per això intenta barrejar-se en el discórrer, en el tortuós moviment, en la fisiologia de les seves històries, trobant pel camí les qüestions més elementals. Com, per exemple: Qui és K.?

divendres, 20 de juliol de 2012

El castell de Franz Kafka (1926)

En aquesta novel·la, el personatge principal, K., de qui no se'n sap res, arriba a un poble situat al peu d'un castell. La resta de la història explica els esforços desesperats de K. per dur a terme la seva feina, en va. Han sigut donades diverses interpretacions d'aquesta novel·la. Hi ha qui veu en El castell una metàfora de l'estat i de l'administració -de la seva distància i rigidesa-; d'altres, més metafísics, veuen en aquest castell inaccessible una representació del Paradís, el personatge es troba en una mena de purgatori. El laberint burocràtic del Castell pot també representar la confusió mental sense sortida que hi ha en tots els éssers humans. La traducció catalana és de Lluís Solà a Edicions Proa (biblioteca A tot vent,
70).

dimarts, 19 de juny de 2012

El procés de Franz Kafka (1925)

La novel·la comença amb l'arrest, un matí en sa casa, de Josef K., per un crim que ni tan sols coneix. Des d'este moment, K. s'endinsa en un autèntic malson per tal d'esbrinar de què se l'acusa, trobant només, una volta i una altra, que les instàncies més altes a les quals pretén apel·lar no són sinó les més humils i limitades, creant-se així un clima d'inaccessibilitat a la "justícia" i a la "llei".

En El Procés, més que en les seves altres obres, Kafka usa un estil que serveix per a fer esdevenir la narració despersonalitzant i anguniosa. Els personatges són indicats sovint amb sigles, com el mateix protagonista. La trama presenta algunes contradiccions, que no es poden atribuir, però, al fet que l'obra estiga inacabada: en efecte, estan introduïdes a fi de posar en dubte qualsevol punt de referència segur per al lector i transportar-lo així a un estat gairebé oníric

D'aquesta novel·la procedeix el famós relat kafkià "Davant la llei", que ve a ser l'essència del "malson kafkià", en el qual un home arribat de lluny pretén travessar la porta de la Llei, però un guardià li ho impedix.
La traducció catalana és de Gabriel Ferrater a Edicions Proa

dilluns, 4 de juny de 2012

Amèrica de Franz Kafka (1927)

Un jove alemany viatja a Nova York, convidat pel seu oncle, deixant enrere un passat vergonyós que el convertiria en pare.

Karl Rossmann va a desenvolupar la seva vida a Nova York com a immigrant, s'haurà de sotmetre a adaptacions, no sempre grates, malgrat la seva obstinació per aconseguir-ho.

Una recorreguda geogràfica per Amèrica, pels seus diferents escenaris socials, acompanyat per personatges que van aconseguir fer fortuna i altres que van deixar els seus somnis enfonsats en l'oblit i devorats per la misèria. Però el nostre protagonista conserva l'esperança.

dimarts, 22 de maig de 2012

Kafka de Pietro Citati (1987)

Com succeeix amb tots els grans escriptors, l’obra i la vida de Kafka han generat tres tipus de llibres diferents: les biografies exhaustives, les biografies menudes i els assaigs. Entre els assaigs, com també sol passar, hi ha els acadèmics i els que no ho són: aquests solen ser els millors, a manca d’una classe acadèmica continental que s’atreveixi a escriure una assagística a l’estil de l’anglosaxona: amable, cordial i llegidora, sense notes a peu de pàgina ni exhibició de savieses impertinents. La millor biografia voluminosa de Kafka és la recent de Reiner Stach, en dos volums de 700 pàgines cada un, dels quals a Espanya, de moment, només se n’ha traduït el primer: Kafka. Los años de las decisiones, Siglo XXI, 2003. La més bona biografia menuda de Kafka és i potser serà sempre la de Klaus Wagenbach (Alianza Editorial; un dia es troba i l’altre, no), reproduïda al segon volum, Diarios, de les Obras completas de Kafka a Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores. Els millors assaigs de factura acadèmica són els de Heinz Politzer, Franz Kafka, Der Künstler (1965, traduït a altres llengües) i tots els de Hartmut Binder (1976, 1979). I, també entre els assaigs, però dels no acadèmics, el millor que jo hagi llegit fins avui és el de Pietro Citati, ara editat —encara que el coneixíem per una traducció molt dolenta editada l’any 1993 pel segell Versal, que, cosa certa, va publicar llibres molt importants de Cyril Connolly, Richard Sennet, Paul Léautaud, Dorothy Parker i Joseph Brodsky, per iniciativa d’Antoni Munné—, en castellà i en català, Acantilado i Quaderns Crema respectivament, Kafka, gran traducció catalana d’Anna Casassas, Barcelona, 2012.

Aquest tipus d’aproximacions a l’obra d’un autor (més que a la seva vida) són els més agraïts, generalment els que més perduren i els que aconsegueixen la millor sintonia entre un escriptor determinat, l’autor de l’assaig i els lectors. D’aquest Kafka, de Citati, potser es dirà que santifica exageradament l’escriptor —com quan el compara amb la figura de Crist, quan hauria estat molt més adequat comparar-lo amb qualsevol profeta major—, igual com Max Brod el va agafar, esbiaixadament, només pel costat teològic, cosa que no va fer Walter Benjamin, més perspicaç i amb una visió panòptica de tot fet literari.

Però s’ha de reconèixer un extrem de la més gran importància, i això és que Citati, d’una banda, coneix perfectament la tradició literària d’Occident —perquè és doctor en Filologia Clàssica— i d’altra banda estima —no podem fer servir una altra paraula— l’obra, i fins i tot l’ombra de Franz Kafka. Com George Steiner deia dels professors, l’única garantia que un docent de literatura arribi als seus alumnes i els expliqui alguna cosa d’importància és que aquest professor estimi amb passió l’autor, l’obra o el text que explica a classe. Amb l’assaig passa el mateix: Citati ens ennova de moltes minúcies de la vida de l’autor, com ara que la veu n’era melodiosa i greu; que hauria volgut llegir en veu alta, davant una colla d’amics, de cap a cap, L’educació sentimental, de Flaubert, llibre que adorava; que tenia una habitació, a casa els pares, de la qual no es va moure mai, i que era el lloc de pas de tota l’assemblea familiar —com li passa també a Gregor Samsa, a La transformació—; que feia servir taps de cera per no sentir el brogit que feien les seves germanes petites; que tota la vida va tenir ganes de morir-se (sense dolor, cosa que no va succeir, a causa de la tuberculosi), o que ens va deixar una narració molt bona com a al·legoria de la seva necessitat d’estar absolutament sol: El cau. Però, per damunt de tots els detalls biogràfics (pocs) d’aquest llibre, hi plana el que ja hem dit: una sym-pathia tan gran com ben documentada per la vida i l’obra d’un escriptor que, al capdavall, com diu l’autor un punt exageradament, va oferir al món la poètica més important després de la platònica i de la goetheana —diguem que també molt important després de la poètica cervantina i flaubertiana, dos dels seus models primeríssims, juntament amb Dickens i Heinrich von Kleist. Gran llibre, el de Citati.

Ressenya de Jordi Llovet, publicada a el País, 23 Feb 2012

dissabte, 28 d’abril de 2012

Plantes d'interior de Borja Bagunyà (2011)

Plantes d’interior son tretze contes (o un mateix conte en tretze passos. O una novel•la que no sap comportar-se. O tretze variacions sobre alguna cosa que no és ni conte ni novel·la) sobre diverses menes de gegants, festes que no s’acaben, GRANS ESPERANCES BLANQUES, maneres ideals de no escriure res sobre Katherine Mansfield, sobre els problemes de sentir-se exòtic, sobre telesèries visionàries, sobre el preu de posar un preu, sobre la impossibilitat de no trair certes coses, sobre la vida en una casa de mobles, sobre el lacat japonès, les tesis carnívores, els dibuixos en planta, les plantes de companyia i sobre aquesta cosa d’arribar a casa i trobar-la massa plena, o massa buida, o massa igual, o massa canviada i voler ser, de cop, a qualsevol altra banda.

dimarts, 17 d’abril de 2012

XV Premi Tinet de narrativa breu 2011-2012

El jurat de l’edició d’enguany dels Premis Tinet de narrativa curta per Internet ha decidit atorgar el premi Tinet de narrativa breu en l’edició de 2011-2012 a l’obra Ous ferrats, presentada pel vallenc Xavi Ballester Fàbregues. L’edició d’enguany ha comptat amb 336 propostes, amb la qual cosa es registra la major participació de la història d’aquest premi. El premi està dotat amb 1.000 euros, aportats per la Diputació, i la publicació de l’obra guanyadora, junt amb una selecció d’altres contes participants, per Cossetània edicions. El jurat ha destacat també l’especial interès que tenen, per la seva qualitat, les obres presentades amb els títols Germans, Poyekhali, La pescadora i La partida. El guanyador és Llicenciat en Filologia Hispànica i exerceix de Tècnic de Comunicació i assessor cultural a Molins de Rei.

diumenge, 15 d’abril de 2012

On Chesil Beach d'Ian McEwan (2007)

A la platja de Chesil tracta temes d’interès universal –innocència, desil·lusió, desig i repressió, oportunitats perdudes o rebutjades- i crea un petit però complet univers al seu voltant. La prosa de McEwan és més magistral que mai, aconsegueix el delicat i sorprenent equilibri entre la indiferència i la simpatia, i amb el seu to sec és capaç de despertar una profunda compassió.
Amb l’estil angoixant i detallat a què McEwan ens té avesats, A la platja de Chesil assoleix una tensió dramàtica esplèndida. Construïda a partitr de la contraposició dels pensaments del nuvi i la núvia, dos personatges que s’enfronten a una nova vida, l’obra manté el pols des de la primera línia i fins al final, i deixa el lector amb la sensació que McEwan té un domini extraordinari de l’art d’explicar la vida a partir dels gestos mai fets i les paraules no dites.

diumenge, 1 d’abril de 2012

Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders (1954)

A Cròniques de la veritat oculta, publicat a 1955, Calders utilitza tres eixos bàsics: l’absurd, l’imprevist i l’atzar. Els personatges dels contes aplegats a aquesta obra es troben en situacions inesperades i insòlites, a mig camí entre la realitat i la irrealitat, davant les quals actuen amb normalitat i racionalitat, la qual cosa provoca un contrast característic: a més, l’humor, àcid i irònic, però gairebé sempre de rostre ben humà, fa de fil conductor de la majoria de relats, que tenen un final lògic, dintre de la falta de lògica que els caracteritza.

El mateix títol de l’obra barreja una altra de les passions calderianes, el periodisme, amb la utilització de la paraula cròniques, que són relats de fets que ocorren vistos des de l’exterior, que intenten ser objectius i no tenir gaire implicació emocional, la qual cosa evidentment no sempre passa, conscientment o inconscient. I és que cal tenir en compte que Calders equiparava la literatura amb el periodisme, la posava al mateix nivell per a explicar la realitat. Per altra banda, el sintagma veritat oculta al·ludeix a tot allò que podria passar i passa, realment, en la seva prodigiosa imaginació, que pren vida a través dels seus personatges.

El recull de Cròniques de la veritat oculta va ser publicat a l’Editorial Selecta i està estructurat en tres parts: I. La imprevista certesa; II. Ver, però inexplicable i III. L’escenari desconcertant. Els ingredients bàsics de tots els relats són l'humor i la fantasia. Un humor més o menys ambigu, subtil i sorneguer però tendre. La fantasia crea situacions impossibles d’assimilar, incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat i situa les històries en un temps i un espai abstractes, imprecisos, irreconeixibles. Tot plegat fa d’aquest recull el més reconegut de Calders i el més ben valorat pels crítics, que el reconeixen com un dels millors contistes del S. XX.

diumenge, 25 de març de 2012

El primer arlequí de Pere Calders (1936)

Calders ha de ser considerat per damunt de tot un narrador, és a dir, un contador d'històries. En un moment en què les formes convencionals del gènere narratiu per excel·lència, la novel·la, havien entrat en crisi (novel·la realista i novel·la psicològica), Calders assaja una doble solució a les seves necessitats narratives: d'una banda, el conreu del conte (gènere que, per la seva flexibilitat, no està tan subjecte a les lleis que han definit el model de novel·la tradicional) i, d'una altra, una rèplica desmitificadora —pròxima a la paròdia— de la novel·la convencional. Aquesta doble temptativa cristal·litza ja en els dos primers títols que publica, significativament el mateix any 1936: El primer arlequí, recull de vuit contes, i La Glòria del doctor Larén, novel·la que, en la seva trama argumental, pot semblar una aproximació caricaturesca al tema "bovarinesc" de l'adulteri. El primer arlequí enceta una línia narrativa que continuarà i es depurarà en títols posteriors (Cròniques de la veritat oculta, Demà a les tres de la matinada, Invasió subtil i altres contes, Tot s'aprofita, De teves a meves, Un estrany al jardí, El barret fort... ) i que, de fet, ha consolidat la imatge de Calders com a autor de contes. Tota aquesta extensa producció contística posa de manifest l'interès de l'autor per construir una història a partir de la ficció pura, alliberat de la servitud d'haver de traduir fidelment la realitat immediata (en pocs d'aquests contes hi trobarem referències a escenaris concrets —i, quan n'hi ha, ho són de llocs distants, si no exòtics— o descripcions físiques o caracterització psicològica dels personatges).

 Article de Joan Melcion publicat a l'Avui (30/11/00)

dimarts, 20 de març de 2012

Ficciones de Jorge Luis Borges (1944)

Ficciones consta de dues parts: El jardín de senderos que se bifurcan i Artificios. Malgrat la separació en parts, aquestes no difereixen en estil (l'única diferencia palpable son les dates en que van aparèixir els textos i que Artificios és lleugerament més breu que El jardín). Per altra part, no sense certa ironía, Borges anota al pròleg de Artificios que els relats inclosos en aquesta part són "de execució menys maldestre" (Borges, 1995:119) que els de El Jardín. La divisió del llibre en dos es degut a que la primera part havía estat publicada originalment tres anys abans, el 1941, com un libro individual.
A la sèrie de contes que constituien El jardín de senderos que se bifurcan Borges va agregar sis contes més, agrupats sota el títol general de Artificios, per a diferenciar-los d'alguna manera dels contes de El jardín i les dues parts, aleshores, prengueren el nom de Ficciones.
El 1956, Borges afegiria encara tres contes més a la col·lecció (o a "la sèrie", com ell prefería anomenar-la) i els inclouria en l'apartat de Artificios.

dimecres, 14 de març de 2012

XIV Premi Roc Boronat

L'escriptora Bel Olid, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laboradora de l'ARA ha guanyat la XIV edició del Premi de literatura en català Roc Boronat amb el recull contes 'Celobert amb papallones'. El guardó, atorgat per l'ONCE de Catalunya, està dotat amb 6.000 euros. El llibre guanyador, un recull de 13 contes, serà editat pròximament per l'editorial Proa.

Bel Olid és traductora i professora de llengua didàctica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) des de 2005. El 2010 va guanyar el premi Documenta amb la novel·la 'Una terra solitària', així com el premi Rovelló amb l'assaig 'Las heroínas contraatacan: modelos literarios sobre el universo masculino'. Articulista de diversos diaris i revistes, el 2009 va obtenir el premi Qwerty al millor llibre infantil amb el conte 'Crida ben fort, Estela!'.

En les categories per a escriptors cecs o amb discapacitat visual greu, la guanyadora en l'apartat de contes, dotat amb 900 euros, ha estat Piedad Martos Lorente, amb l'obra 'Camí de la Vall'.
En l'apartat de poesia, dotat amb 600 euros, l'obra guanyadora ha estat 'Poemes i dedicatòries dels meves memòries', de Maria del Roser Rubiella i Albert.

L'acte de lliurament dels premis tindrà lloc demà i en el mateix es rendirà homenatge a la trajectòria de l'escriptora Maria Barbal, que rebrà un exemplar en braille de l'obra 'Emma' i un altre en suport sonor de l'obra 'Pedra de tartera'.

El jurat dels premis el van integrar Xavier Grau, Delegat de l'ONCE a Catalunya, Vicenç Villatoro, escriptor i Director de l'Institut Ramon Llull; Yvonne Griley, directora general de Política Lingüística de la Generalitat, Leandro Lamor, Delegat de l'Agència EFE a Catalunya, Josep Lluch, editor de Proa, David Nel·lo, escriptor i guanyador de l'última edició i el professor Marc Oriol. L'ONCE-Catalunya convoca aquests premis literaris en memòria de l'escriptor i polític republicà Roc Boronat, promotor del Sindicat de Cecs de Catalunya.


diumenge, 11 de març de 2012

48è Premi Recvll 2012 de Blanes

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, presideix a Blanes l’acte de lliurament de la 48a edició dels premis literaris Recvll. Rodolfo del Hoyo de Santa Coloma de Gramanet ha estat el guanyador del premi de narració amb l’obra “Llegir al metro”, un recull de relats que tenen com a punt de contacte persones que caminen cap a sí mateixes després de patir un problema. Del Hoyo va aprofitar l’acte per reivindicar el paper dels autors que es dediquen a la literatura infantil i juvenil. El premi està dotat amb 2.500 euros. La publicació de l’obra guanyadora està patrocinada per Ràdio Marina. 

El premi de poesia ha estat per a l’obra “Esquelet” de l’autora italiana resident a Barcelona, Lucia Pietrelli. Es tracta d’un poemari que relaciona la duresa d’una escultura amb la fragilitat del cos humà. Pietrelli creu que amb aquest premi queda demostrat que el català l’ha acceptat. La dotació econòmica del premi és de 1.500 euros.

Jordi Portal de Barcelona ha estat el guanyador del premi de teatre (dotat amb 2.000 euros), amb l’obra Nebraska. Portals ha dedicat fins ara la major part de la seva activitat literària a la narració curta i al teatre infantil.
 

El premi de periodisme ha estat per J. Victor Gay de Girona pel treball “Girona i Ruyra, un gran silenci”.  Amb aquest treball, Gay, demana que Girona reconegui l’obra de Ruyra. El finalista ha estat el periodista de Ràdio Marina Francesc Fàbrega amb un treball sobre l’alzheimer.

Jordi Llavina de Vilafranca del Penedès s’ha emportat el premi de retrat literari amb el treball “L’home que encara fa servir barret”, un treball dedicat a l’escriptor Joan Rendé. Els premis de periodisme i retrat literari estan dotats amb 800 euros.




Enguany s’han presentat un total de 203 obres, 55 treballs més que l’any anterior, això vol dir que any rere any aquests premis es van consolidant més dins el marc cultural del nostre país, així com participació de la Comunitat Valenciana i les illes. Un total de 44 treballs opten al premi de teatre, 10 retrat literari , 14 al periodisme, 72 a poesia i 63 a narració.
El president del jurat dels premis Recull, Vicenç Llorca, ha assenyalat que l'entitat estava molt "satisfeta" amb el nombre de projectes rebuts. "Normalment rebíem unes 140 obres però aquest any hem saltat fins a 203", ha ressaltat Llorca. Segons el president, aquest augment de projectes és una forma de mostrar que els autors i escriptors "tenen en compte la importància i rellevància dels premis Recull

dimarts, 21 de febrer de 2012

2666 de Roberto Bolaño (2004)

A quatre professors de literatura, Pelletier, Morini, Espinoza i Norton, els uneix la seva fascinació per L'obra de Beno von Archimboldi, un enigmàtic escriptor alemany el prestigi del qual creix a tot el món. La complicitat es torna un vodevil intel·lectual i desemboca en un pelegrinatge a Santa Teresa (transsumpte de Ciudad Juárez), on diuen que Archimboldi ha estat vist. Un cop allí, Pelletier i Espinoza s'assabenten que la ciutat ha estat escenari d'una llarga cadena de crims: en els abocadors apareixen cadàvers de dones amb senyals d'haver estat violades i torturades. Són els primers indicis de la novel·la amb els seus procel·losos cabals, plens de personatges memorables amb històries que, a cavall entre el riure i l'horror, abasten dos continents i inclouen un vertiginós viatge per la història Europea del Segle XX
2666 és la confirmació del veredicte de Susan Sontag: «El més influent i admirat novel·lista en llengua espanyola de la seva generació. La seva mort, als cinquanta anys, és una gran pèrdua per la literatura»

dissabte, 14 de gener de 2012

Putas asesinas de Roberto Bolaño (2001)

"Les dones són putes assassines, Max, són micos balbs de fred que contemplen l'horitzó des d'un arbre malalt, són princeses que et cerquen en la foscor, plorant, indagant les paraules que mai podran dir. Vivim l''equívoc i planegem en els nostres cicles de vida ", diu el personatge (una assassina?, una puta?, ambdues coses?) del conte que dóna títol a aquest llibre. A "Últims capvespres a la terra" es narra un viatge a Acapulco que es converteix gradualment en un descens als inferns. A "Dentista" s'explica la història d'un adolescent misteriós i dos adults, ja de tornada de tot, que l'observen des del precipici. A "Buba" s'explica una història de futbol en tres parts; la d'un futbolista sud-americà, la d'un futbolista africà i la d'un espanyol, i la sorprenent història del seu equip, que bé podria ser el Barcelona. A "Carnet de ball" es donen 69 raons per no parlar amb Pablo Neruda. A "Prefiguració de Lalo Cura", per contra ens submergeix en una història de narcotraficants i directors de cinema porno, i "Fotos", un dels últims relats, ens porta una vegada més a Arturo Belano, el protagonista de "Els detectius salvatges "

dilluns, 9 de gener de 2012

Llamadas telefónicas de Roberto Bolaño (1997)

Les històries d'aquest autor viatgen per tot el món, transiten des de ciutats populoses fins a tot tipus de pampes, deserts i erms pels quals els personatges deambulen, es perden, s'amaguen, fugen i, sobretot, es troben en perpètua recerca, encara que la majoria de les vegades no sàpiguen amb certesa de què ... encara que és molt probable que s'estiguin buscant a si mateixos.
Els contes de Roberto Bolaño habiten un temps inventat per ell, en què les situacions més corrents i quotidianes es tenyeixen d'un halo oníric que els transforma en misteris inquietants, en què les trames més estranyes transcorren amb tanta tranquil·litat que ens semblen la cosa més normal del món. Els seus protagonistes són poetes, escriptors i aspirants, cosa lògica en un autor per al qual la literatura és l'únic que l'interessa de debò. Els contes de Bolaño són la introducció perfecta per a aquells que encara no s'han aventurat en el peculiar univers de l'escriptor, o el complement ideal per als que ja s'han enfrontat a les seves grans obres.


Comprar-lo